Documentar

Fotografiar sovint és documentar. No sempre, és clar, també hi ha la fotografia amb finalitats publicitàries o artístiques. Però la gran majoria dels mortals quan treiem la càmera de la funda o la butxaca, ho fem per capturar i així poder documentar un moment que ens ha semblat important, interessant, curiós o emotiu.

Com molt bé saben els fotoperiodistes i els fotògrafs documentals, la documentació és fonamental per a poder prendre consciència del moment que vivim. Però no menys important és l’oportunitat que ens brinda de revisar-ho passades les setmanes, mesos o anys.

…i tot això suposa feina:

1.Què documentar, quan treure la càmera?

És el primer pas. Prendre consciència de que el que estàs presenciant té el suficient valor com per ser documentat. Cal estar alerta amb actitud analítica per no perdre cap element important de l’experiència a documentar. No és tan fàcil com pot semblar, ja que a vegades durant els moments ordinaris i quotidians abaixem la guàrdia (i ens podem acabar perdent grans documents!).

Però alhora si ho documentem absolutament tot correm el risc de no donar valor a res.

Tot pot merèixer ser documentat en un moment determinat, però seleccionant allò a què volem dirigir la nostra atenció realitzem una primera edició. Un primer pas cap a una narrativa, un discurs, un tema, una història. Recordem que el valor de la documentació és conservar el present, però alhora aquest s’ha de poder digerir i revisar en un possible futur.

2.L’edició.

A 2021 les càmeres són digitals. Això vol dir que prendre una imatge costa el mateix que prendre’n 100. De nou, correm el risc d’acabar amb milers de fitxers que dificultin l’accés simplement pel seu elevat volum.

És interessant (si no imprescindible) fer una segona edició (la primera és la del pas anterior), una selecció o tria, entre totes les imatges que hem pres en un determinat esdeveniment per cercar aquelles que realment tenen valor i que ens ajudaran a explicar -documentar- el que ha passat.

[Nota a banda: Google Fotos i la seva promesa d’emmagatzemar al núvol de forma il·limitada totes les nostres imatges havia dificultat seriosament aquesta fase en el meu procés. Així que en el fons, tot i que em costi molt d’admetre, estic lleugerament agraït de que recentment hagin trencat la seva promesa i em forcin a editar més i més.]

En aquest punt, recorda, menys acostuma a ser més. Trobar una narrativa que uneixi els elements triats és també important.

3.L’arxiu.

Hem pres les imatges i les hem editat. Ara, com les fem accesibles per a la seva revisió en el futur?

Hi ha un munt d’opcions, clar. Digitals o analògiques? Públiques o privades? No ho sé. Aquí que cadascú trobi la que millor s’ajusti a allò que cerca. Jo encara no he trobat la meva, accepto idees.

Això sí, reunir les imatges seleccionades en el format que s’hagi triat, si es vol fer bé, per moltes ajudes digitals que tinguem avui en dia, sovint requereix la inversió de força temps. Hi ha poques dreceres.

Molta feina? I tant.

Val la pena? Depèn del valor que li donis a tenir documentada una experiència.

El motiu per el qual documentem, la motivació darrera tot l’esforç que implica carregar amb l’equip fotogràfic i la feina que posteriorment suposa, probablment donaria per una tesi antropològica.

Podem fer un viatge a un país llunyà i no prendre cap foto? Podries?

Dos exemples que m’han semblat extraordinaris tot i la seva aparent senzillesa:

-Una família fa un ‘road trip pels EUA: ho documenta, ho edita i autopublica un llibre.

Un munt de feina que necessita dels tres passos mencionats. Cal estar actiu i alerta durant el viatge per captar els moments i detalls més importants que es van produint. Cal fer una bona edició de les imatges per trobar les realment essencials. Cal triar i treballar un format (el llibre) que permeti mostrar-les i revisar-les en el futur. La recompensa, un document de per vida al que retornar amb molta facilitat.

-Un ‘youtuber’ surt de casa després de 9 mesos en quarantena. 

No et deixis enganyar. Estic convençut que hi ha una feinada important darrera aquest vídeo. D’entrada té més de quatre milions de seguidors al seu canal així que, alerta, ja té certa pràctica fent vídeos. Però en aquest simplement sembla que l’acompanyem a fer un volt per Londres el dia en que surt de casa per primera vegada en mesos. Segur però que va haver de planificar, va haver de pensar en el format i la posició de les 3 o 4 càmeres que utilitza, va tenir una feinada triant entre tot el metratge i, sobretot, va ser capaç d’editar un vídeo amb inici-nus-desenllaç que es fa interessant tot i la seva aparent simplicitat. Un bon document d’un moment molt precís en la història de la ciutat.

Fer fotos amb el mòbil a 2020 (una explicació un pèl massa tècnica)

I si… I si resulta que sí que puc fer fotos decents amb un mòbil?

Fa només uns anys hagués dit que era impensable, però aquest any ha passat quelcom que m’ha fet canviar (lleugerament) d’opinió.

El que ha passat enguany és que ha aparegut un sensor per a mòbils de 108 megapixels (MP) de mida força gran (relatiu al que acostumen a tenir els mòbils). Res més que això. Un sensor de mida gran amb més de 100 milions de píxels instal·lat a un telèfon mòbil de mida standard. En el meu cas, el modest Xiaomi Mi Note 10 que em va sortir per uns 400€.

Però, si algunes de les millors càmeres del mercat tot just en tenen un parell de dotzenes, qui caram necessita 108MP?

La clau està en adonar-se que les càmeres de tota la vida sempre han pogut adaptar l’òptica que es posava davant el seu sensor. Ja fos una òptica zoom (sobretot en les càmeres compactes) o optiques fixes que es podien substituir per altres quan calia canviar la focal.

Però en un mòbil això no és possible degut a les petites dimensions de l’espai disponible. En la gran majoria de casos sensor i òptica van de la mà. Amb una mica de traça es poden modificar les focals afegint accessoris (quelcom que algunes companyies fan), però normalment la qualitat se’n ressenteix i l’experiència deixa de ser tan pràctica i fluida. Així que bàsicament tenim només una òptica fixe i un sensor amb els que hem de jugar.

I dic un sensor i una òptica perquè, tot i que avui en dia pràcticament tots els aparells tenen més d’una càmera, en realitat només la principal compta amb prou qualitat com per tenir-la en compte. Les altres les podrien eliminar, jo no les trobaria a faltar.

Però tornem als 108MP. Realment el mòbil (tot i disposar de l’opció) no genera imatges d’aquesta desproporcionada mida. En canvi, el que fa és combinar grups de 4 píxels per crear imatges de 27MP. Mol més manejables tot i que encara de gran tamany si tenim en compte que l’standard en fotografia mòbil són 12MP.

I què podem fer amb aquests 27MP? Zoom.

Disposant d’una única focal, és normal que aquesta sigui un gran angular. En concret la càmera principal d’aquest mòbil ens ofereix una focal de 25mm equivalents.

Però una focal tan àmplia no sempre és la que ens va bé ja que, per exemple, deforma força. De fet, amb els anys he comprovat que la meva focal preferida és al voltant dels 35mm equivalents. Segueix sent força angular, però amb les proporcions més naturals.

Així, en aquest cas, per aconseguir aquesta focal de 35mm només ens cal retallar la imatge de 27MP un cop feta. Solucionat. I mentre que amb un sensor de 12MP això comportaria una pèrdua significativa de resolució, aquí ho podem fer quedant-nos amb un fitxer d’aproximadament 16MP (que encara millora en definició quan el passem als 12MP standard de la fotografia mòbil).

És a dir, a la pràctica podem obtenir imatges de qualitat comparable o superior a les dels telèfons de gama alta equipats amb sensors de 12MP (ehem, iPhones), però en aquest cas – i aquí ve el més important- amb la capacitat d’aplicar un zoom a la imatge arribant sense problemes als 35mm equivalents o fins i tot una mica més.

Ah! I tot això sense haver de decidir en el moment de fer la foto! Podem disposar de tota aquesta flexibilitat després de fer-la (sempre que en guardem l’original, clar).

I és així com el que per a la gran majoria d’usuaris de telèfons mòbils no té cap mena d’importància, a mi em canvia la forma de fer fotos i fa que cada vegada més deixi ‘les càmeres de sempre’ a casa. Al 2020, quan el 99% de la població ja fa anys que ‘només’ fa fotos amb el mòbil i s’ha oblidat de les càmeres, objectius, bateries i targetes de memòria.

Ok. Llavors, Isma, per què no tots els mòbils porten càmeres de 108MP o més?

Doncs perquè no és ni de lluny el més pràctic i eficient. Si tornem al 99% de la població, veurem que a ben pocs ens interessen aquestes coses. En general, el 99%, el que vol és fer una foto (amb zoom digital o no) i que quedi bé per compartir a les xarxes i ensenyar-les a les amistats i família.

En canvi, haver de processar els 108MP fan que, per exemple, el mòbil vagi en general més lent a l’hora de fer les fotos (especialment en un telèfon de gama mitjana com el meu).

De la mateixa manera, haver de treballar i editar les fotos un cop fetes tampoc és quelcom que la majoria d’usuaris vulgui fer. En general, si la foto resultant ja es veu prou bé directament de l’aplicació de la càmera ja és més que suficient.

Encara avui en dia, després de més de sis mesos de jugar amb la càmera del mòbil, segueixo intentant trobar millors els ajustaments i programes amb els que fer i editar les fotos. I és que tot i que el resultat m’ha sorprès, encara és lluny (per força) de càmeres amb sensors molt més grans i òptiques infinitament millors.

Tot i així, per al dia a dia, per a fer fotos de la família, per a tenir un record d’un cap de setmana d’escapada… la càmera de debò cada vegada es quedarà més a casa a favor de la que ja duc a la butxaca.

1-3.Imatges de la Costa Brava a primera hora del matí. 4-6.Sostres i teulades de Barcelona.
Totes les fotografies d’aquesta entrada han estat fetes amb el mòbil.

*Entrada originalment publicada a imonfort.com.
(Importada a elViatger.cat a març de 2021)

Seguint les Eleccions Presidencials Americanes (amb i sense acreditació)

S’acosten unes noves Eleccions Presidencials als Estats Units d’Amèrica i aprofito per fer un cop d’ull a l’arxiu fotogràfic. Són imatges captades entre el 2012 i el 2017, els anys en els que més activament em vaig moure pels EUA, i en els que vaig tenir l’oportunitat de seguir d’aprop les campanyes d’Obama al 2012 i Trump al 2016.

Durant aquests anys vaig tenir la sort de poder assistir a grans actes com les convencions Demòcrata i Republicanes al 2016, però també minúsculs actes de candidats menors durant les primàries en les que en prou feines aconseguien reunir un centenar de seguidors.

Com vaig arribar a cobrir i seguir aquestes dues campanyes és prou difícil d’explicar. Però com tantes coses a la vida, van ser una suma de petites oportunitats que vaig tenir la sort d’anar enxampant tal i com van anar venint.

I és que cobrir de debò unes eleccions americanes en el terreny és tota una odissea que més val no plantejar-se. Els principals candidats es mouen entre estats a diari i només uns quants periodistes privilegiats poden seguir-los en els avions oficials. A la resta només ens queda l’opció de triar bé els events als que volem assistir i construir projectes que no requereixin ser allà on és el candidat de cada patit.

Però si un sap jugar bé les seves cartes segur que podrà trobar la manera de ser a prop dels protagonistes i, amb sort, trobar un bon angle per fer-li la foto. És molt més fàcil aconseguir-ho en els petits actes en zones rurals del país, molt menys massificats i més propers al públic que hi assisteix.

I com es pot cobrir el dia de les eleccions? Te l’has de jugar. El 2012, en un projecte per La Vanguardia, era a Utah. L’estat és molt conservador i normalment hi guanyen els Republicans, així que em vaig decantar per anar a la seu republicana a veure com anaven arribant els resultats.

El 2016, en aquella ocasió amb TV3, tot semblava indicar que Hillary seria la gran guanyadora i el Jacob K. Javits Convention Center de Nova York estava més que preparat per celebrar-ho amb centenars de periodistes acreditats. Tots sabem però, que no tot va anar com s’esperaven i que la “festa” va acabar amb plors i llàgrimes entre els seus (i sobretot les seves) seguidores.

…què passarà enguany? El que és segur és que aquesta vegada em toca seguir-les des de la llunyania assegut al sofà de casa.

1.Seguidor de Trump el 2016 venent samarretes. 2.Convenció Demòcrata de 2016 a Philadelphia, Pennsylvania. 3.Acte de Mitt Romney a Carolina del Sud (2012). 4.Punt de votació a Texas. 5.Acte de campanya de Bernie Sanders a Washington DC (2016). 6.Acte de Ron Paul, republicà, a Carolina del Sud (2012).

*Entrada originalment publicada a imonfort.com.
(Importada a elViatger.cat a març de 2021)

Fotografia de Viatges: la mort d’una professió?

Qui obre un blog a ple agost de 2020?

Encara més, qui obre un ‘blog’ al voltant de la Fotografia de Viatges en mig d’una pandèmia que no ens permet sortir de casa?

M’hi he animat després de llegir un article a la web de ‘Pics of Asia amb el provocador títol de “Està morta la Fotografia de Viatges?”. En ell descriuen en un to no massa optimista l’estat actual de la professió, així com les claus per entendre com hem arribat fins aquí.

En resum parlen de com en els últims anys la tecnologia i el fet mateix de viatjar, han estat molt més accessibles que en el passat. De com els vols ‘low cost’ i poder disposar d’una càmera decent en tot moment amb connectivitat a internet a les nostres butxaques, ha facilitat que sorgeixin milers de nous creadors per tot el món capaços de crear imatges fantàstiques que es poden compartir a l’instant.

Però també apunten com aquesta abundància d’imatges i gent disposada a fer-les, per força, ha fet baixar els preus que es paguen a una indústria editorial molt castigada també per la baixada d’ingressos provinents de la publicitat. I, alhora, de com s’han popularitzat certes tendències típiques d’‘influencers’ que poc tenen a veure amb el gènere (encara que insisteixin en etiquetar les seves fotos amb #TravelPhotography i les seves variants).

En definitiva, descriuen un còctel desastrós que sembla haver-se endut per endavant tota una professió de la qual ara mateix només en poden viure quatre afortunats i no sense dificultats.

Així doncs, ha mort la Fotografia de Viatges?

És evident que no.

Potser ha desaparegut (o ho farà en breu) com a professió, però aquí el més important sempre han estat les experiències viscudes i el que aprenem en el trajecte. Les fotos? Només són testimonis de que un dia ens vam atrevir a fer una passa o dues cap allò que desconeixiem i que, si han estat ben fetes, ens permetran explicar-ho a qui ens vulgui escoltar.

Mentre hi hagi un sol de nosaltres fent fotos amb l’esperit adequat, la Fotografia de Viatges i Documental seguirà estant ben viva.

*Entrada originalment publicada a imonfort.com.
(Importada a elViatger.cat a març de 2021)