Fer fotos amb el mòbil a 2020 (una explicació un pèl massa tècnica)

I si… I si resulta que sí que puc fer fotos decents amb un mòbil?

Fa només uns anys hagués dit que era impensable, però aquest any ha passat quelcom que m’ha fet canviar (lleugerament) d’opinió.

El que ha passat enguany és que ha aparegut un sensor per a mòbils de 108 megapixels (MP) de mida força gran (relatiu al que acostumen a tenir els mòbils). Res més que això. Un sensor de mida gran amb més de 100 milions de píxels instal·lat a un telèfon mòbil de mida standard. En el meu cas, el modest Xiaomi Mi Note 10 que em va sortir per uns 400€.

Però, si algunes de les millors càmeres del mercat tot just en tenen un parell de dotzenes, qui caram necessita 108MP?

La clau està en adonar-se que les càmeres de tota la vida sempre han pogut adaptar l’òptica que es posava davant el seu sensor. Ja fos una òptica zoom (sobretot en les càmeres compactes) o optiques fixes que es podien substituir per altres quan calia canviar la focal.

Però en un mòbil això no és possible degut a les petites dimensions de l’espai disponible. En la gran majoria de casos sensor i òptica van de la mà. Amb una mica de traça es poden modificar les focals afegint accessoris (quelcom que algunes companyies fan), però normalment la qualitat se’n ressenteix i l’experiència deixa de ser tan pràctica i fluida. Així que bàsicament tenim només una òptica fixe i un sensor amb els que hem de jugar.

I dic un sensor i una òptica perquè, tot i que avui en dia pràcticament tots els aparells tenen més d’una càmera, en realitat només la principal compta amb prou qualitat com per tenir-la en compte. Les altres les podrien eliminar, jo no les trobaria a faltar.

Però tornem als 108MP. Realment el mòbil (tot i disposar de l’opció) no genera imatges d’aquesta desproporcionada mida. En canvi, el que fa és combinar grups de 4 píxels per crear imatges de 27MP. Mol més manejables tot i que encara de gran tamany si tenim en compte que l’standard en fotografia mòbil són 12MP.

I què podem fer amb aquests 27MP? Zoom.

Disposant d’una única focal, és normal que aquesta sigui un gran angular. En concret la càmera principal d’aquest mòbil ens ofereix una focal de 25mm equivalents.

Però una focal tan àmplia no sempre és la que ens va bé ja que, per exemple, deforma força. De fet, amb els anys he comprovat que la meva focal preferida és al voltant dels 35mm equivalents. Segueix sent força angular, però amb les proporcions més naturals.

Així, en aquest cas, per aconseguir aquesta focal de 35mm només ens cal retallar la imatge de 27MP un cop feta. Solucionat. I mentre que amb un sensor de 12MP això comportaria una pèrdua significativa de resolució, aquí ho podem fer quedant-nos amb un fitxer d’aproximadament 16MP (que encara millora en definició quan el passem als 12MP standard de la fotografia mòbil).

És a dir, a la pràctica podem obtenir imatges de qualitat comparable o superior a les dels telèfons de gama alta equipats amb sensors de 12MP (ehem, iPhones), però en aquest cas – i aquí ve el més important- amb la capacitat d’aplicar un zoom a la imatge arribant sense problemes als 35mm equivalents o fins i tot una mica més.

Ah! I tot això sense haver de decidir en el moment de fer la foto! Podem disposar de tota aquesta flexibilitat després de fer-la (sempre que en guardem l’original, clar).

I és així com el que per a la gran majoria d’usuaris de telèfons mòbils no té cap mena d’importància, a mi em canvia la forma de fer fotos i fa que cada vegada més deixi ‘les càmeres de sempre’ a casa. Al 2020, quan el 99% de la població ja fa anys que ‘només’ fa fotos amb el mòbil i s’ha oblidat de les càmeres, objectius, bateries i targetes de memòria.

Ok. Llavors, Isma, per què no tots els mòbils porten càmeres de 108MP o més?

Doncs perquè no és ni de lluny el més pràctic i eficient. Si tornem al 99% de la població, veurem que a ben pocs ens interessen aquestes coses. En general, el 99%, el que vol és fer una foto (amb zoom digital o no) i que quedi bé per compartir a les xarxes i ensenyar-les a les amistats i família.

En canvi, haver de processar els 108MP fan que, per exemple, el mòbil vagi en general més lent a l’hora de fer les fotos (especialment en un telèfon de gama mitjana com el meu).

De la mateixa manera, haver de treballar i editar les fotos un cop fetes tampoc és quelcom que la majoria d’usuaris vulgui fer. En general, si la foto resultant ja es veu prou bé directament de l’aplicació de la càmera ja és més que suficient.

Encara avui en dia, després de més de sis mesos de jugar amb la càmera del mòbil, segueixo intentant trobar millors els ajustaments i programes amb els que fer i editar les fotos. I és que tot i que el resultat m’ha sorprès, encara és lluny (per força) de càmeres amb sensors molt més grans i òptiques infinitament millors.

Tot i així, per al dia a dia, per a fer fotos de la família, per a tenir un record d’un cap de setmana d’escapada… la càmera de debò cada vegada es quedarà més a casa a favor de la que ja duc a la butxaca.

1-3.Imatges de la Costa Brava a primera hora del matí. 4-6.Sostres i teulades de Barcelona.
Totes les fotografies d’aquesta entrada han estat fetes amb el mòbil.

*Entrada originalment publicada a imonfort.com.
(Importada a elViatger.cat a març de 2021)

Fotografia de Viatges: la mort d’una professió?

Qui obre un blog a ple agost de 2020?

Encara més, qui obre un ‘blog’ al voltant de la Fotografia de Viatges en mig d’una pandèmia que no ens permet sortir de casa?

M’hi he animat després de llegir un article a la web de ‘Pics of Asia amb el provocador títol de “Està morta la Fotografia de Viatges?”. En ell descriuen en un to no massa optimista l’estat actual de la professió, així com les claus per entendre com hem arribat fins aquí.

En resum parlen de com en els últims anys la tecnologia i el fet mateix de viatjar, han estat molt més accessibles que en el passat. De com els vols ‘low cost’ i poder disposar d’una càmera decent en tot moment amb connectivitat a internet a les nostres butxaques, ha facilitat que sorgeixin milers de nous creadors per tot el món capaços de crear imatges fantàstiques que es poden compartir a l’instant.

Però també apunten com aquesta abundància d’imatges i gent disposada a fer-les, per força, ha fet baixar els preus que es paguen a una indústria editorial molt castigada també per la baixada d’ingressos provinents de la publicitat. I, alhora, de com s’han popularitzat certes tendències típiques d’‘influencers’ que poc tenen a veure amb el gènere (encara que insisteixin en etiquetar les seves fotos amb #TravelPhotography i les seves variants).

En definitiva, descriuen un còctel desastrós que sembla haver-se endut per endavant tota una professió de la qual ara mateix només en poden viure quatre afortunats i no sense dificultats.

Així doncs, ha mort la Fotografia de Viatges?

És evident que no.

Potser ha desaparegut (o ho farà en breu) com a professió, però aquí el més important sempre han estat les experiències viscudes i el que aprenem en el trajecte. Les fotos? Només són testimonis de que un dia ens vam atrevir a fer una passa o dues cap allò que desconeixiem i que, si han estat ben fetes, ens permetran explicar-ho a qui ens vulgui escoltar.

Mentre hi hagi un sol de nosaltres fent fotos amb l’esperit adequat, la Fotografia de Viatges i Documental seguirà estant ben viva.

*Entrada originalment publicada a imonfort.com.
(Importada a elViatger.cat a març de 2021)